Era uma vez um gentio, quer dizer, um homem que não praticava nenhuma religião. Era muito sábio mas
não tinha nenhum conhecimento de Deus nem acreditava que houvesse alguma coisa depois da morte. Procurando
remédio para a sua tristeza, dirigiu-se a um bosque cheio de fontes e de belas árvores de fruto.
Entretanto, três sábios encontraram-se à saída de uma cidade. Um era judeu, o outro cristão e o terceiro
muçulmano. Ao verem-se, cumprimentaram-se, acolheram-se mutuamente e decidiram acompanhar-se. Cada
um falava aos outros dois sobre a sua crença e os seus pensamentos, e falando, falando, chegaram ao bosque
por onde andava o gentio…
Com o Livro do gentio e dos três sábios, Ramon Llull (1232-1316) oferece-nos uma surpreendente parábola
inter-religiosa com um desenlace desconcertante.

Una vegada hi havia un gentil, és a dir, un home que no practicava cap religió. Era molt savi, però no tenia
cap coneixement de Déu ni creia que hi hagués res després de la mort. Cercant remei a la seva tristesa, arribà a
un bosc ple de fonts i de bells arbres fruiters.
Mentrestant, s’esdevingué que tres savis es van trobar a la sortida d’una ciutat. L’un era jueu, l’altre cristià
i el tercer musulmà. En veure’s, es van saludar, acollir i acompanyar. Cadascú parlava als altres dos de la seva
creença i els seus pensaments, i parlant, parlant, arribaren al bosc per on caminava el gentil…
Amb el Llibre del gentil i dels tres savis, Ramon Llull (1232-1316) ens ofereix una sorprenent paràbola interreligiosa
amb un desenllaç desconcertant.

El Llibre de contemplació en Déu (ca. 1271-1273) és la primera gran obra que va escriure Ramon Llull després de la seva conversió. Es tracta d?un llibre de proporcions colossals, que conté tot el que serà la producció lul·liana posterior, formulat com un vast himne de lloança adreçat a Déu en primera persona; un jo anònim hi contempla totes les realitats espirituals i materials, humanes i divines, morals i socials. És la primera mostra de la ?nova literatura? que planteja Ramon, desenvolupada amb una prosa poètica, dúctil i sòlidament construïda. La present edició és la primera que té en compte tota la tradició manuscrita catalana i la primera que es basa en el còdex lul·lià princeps (1280), conservat a la Biblioteca Ambrosiana de Milà, un dels més antics de tota la literatura catalana. Reprodueix la primera versió del Llibre de contemplació, prèvia a la revisió que Llull en va fer en la traducció llatina de l?obra.

El Llibre de contemplació en Déu (ca. 1271-1273) és la primera gran obra que va escriure Ramon Llull després de la seva conversió. Es tracta d’un llibre de proporcions colossals, que conté tot el que serà la producció lul·liana posterior, formulat com un vast himne de lloança adreçat a Déu en primera persona; un jo anònim hi contempla totes les realitats espirituals i materials, humanes i divines, morals i socials. És la primera mostra de la “nova literatura” que planteja Ramon, desenvolupada amb una prosa poètica, dúctil i sòlidament construïda.
La present edició és la primera que té en compte tota la tradició manuscrita catalana i la primera que es basa en el còdex lul·lià princeps (1280), conservat a la Biblioteca Ambrosiana de Milà, un dels més antics de tota la literatura catalana. Reprodueix la primera versió del Llibre de contemplació, prèvia a la revisió que Llull en va fer en la traducció llatina de l’obra.

Aquest llibre fou escrit a Mallorca (o a Montpellier) entre 1274 i 1276. Tres savis –un jueu, un cristià i un musulmà- intenten persuadir un gentil de la veritat de les seves fes respectives. Després de presentar els arguments amb una cortesia exquisida els savis, al final del llibre, demanen al gentil que no els declari quina ha estat la religió triada per ell, a fi de poder aprofundir llurs discussions tan interessants i instructives.

A la hora de tomar la Vida del maestro Ramón como un documento histórico-literario, conviene recordar que es una autobiografía «tal como fue explicada». Los investigadores coinciden en que probablemente fue un monje de la cartuja de Vauvert, en París, una comunidad con la que Llull tenía una estrecha relación. Ahora bien, el papel de este monje no parece que se limitase en modo alguno al de mero escribano, a una especie de secretario medieval que tomase notas al dictado. Dado que Llull ya era conocido en los círculos reales y papales, lo que ahora necesitaba era, según Mario Ruffini, llegar a los dirigentes laicos y a los eclesiásticos que no vivían en las cortes real o papal. Una orientación de este tipo para la Vida debió ser sugerida, sin duda, por el mismo Llull a quien redactara el texto.
A. B.
La Vida del maestro Ramón, o Vida coetánea, como también se la conoce, es una narración que Llull relató a «ciertos religiosos amigos suyos» en 1311, al final de una estancia de dos años en París, a los setenta y ocho o setenta y nueve años. Se han conservado tres versiones. Las dos primeras, en latín, fueron publicadas una década después de su muerte por su discípulo parisino Tomás Le Myésier. La más importante de esas dos versiones –que es la traducida en el presente volumen– fue incluida en el Electorium, la vasta compilación de escritos lulianos que Le Myésier reunió poco después de la muerte del maestro. De esta compilación, que se encuentra actualmente en la Bibliothèque Nationale de París, preparó una versión abreviada con las magníficas ilustraciones que se reproducen aquí, para presentarla a la reina de Francia.
A. B.

El Llibre de meravelles és una ambiciosa novel·a didàctica que Ramon Llull va escriure durant la seva primera estada a París, entre l’any 1287 i el 1289. El protagonista, Fèlix, nom amb el qual també es designa correntment l’obra, és un pelegrí que observa la realitat i descobreix amb dolorosa sorpresa la distància que separa la conducta humana de l’ordre diví de la creació. El terme medieval “meravella” fa referència a aquest esbalaïment de Fèlix davant de les variades formes del mal, però també designa l’entusiasme positiu del viatger quan assoleix aspectes de la veritat per boca de filòsofs i ermitans que dialoguen amablement amb ell.
Aquest volum completa el volum X de la NEORL perquè s’hi conclou l’edició crítica dels darrers tres llibres (VIII-X) del Fèlix. El llibre VIII traça un mapa complex dels trets físics i morals de l’home, i es complementa perfectament amb els dos llibres següents, el IX i el X, que tracten sobre la glòria del paradís i la pena de l’infern respectivament.

El poeta Eduardo Moga nos regala una nueva y excelente edición bilingüe del Llibre d’amic e amat luliano, a la que acompaña un impecable prólogo del traductor, en el que nos introduce en el mundo poético y místico que rodea la obra, vinculada, como es sabido, con la novela Blaquerna, de la que forma parte.
Luis Alberto de Cuenca
Con el Llibre d’amic e amat, Ramon Llull –Raimundo Lulio, en la tradición castellana– no quiso escribir un libro de poesía, sino un opúsculo didáctico, apto para la edificación de los dedicados a la vida contemplativa. Y, si no estuviera inserto en una novela, el Llibre d’Evast e Blaquerna, se podría sostener que Llull ni siquiera quiso hacer literatura.
(...) Blaquerna escribe el Llibre d’amic e amat, siguiendo, según puntualiza el autor, las «palabras de amor y [los] ejemplos abreviados» de los sufíes, religiosos sarracenos muy apreciados, que despiertan en el hombre un gran fervor.
Eduardo Moga
Ramon Llull nació en Palma de Mallorca hacia 1232, en el seno de una opulenta y linajuda familia. Fue paje de Jaime I, el conquistador de Mallorca, y senescal del hijo de este, Jaime II. Hacia 1256 se casó con Blanca Picany, que le daría dos hijos: Domingo y Magdalena. Al parecer, su matrimonio no le impidió llevar una vida disoluta, entregado a los placeres del sexo, la riña tabernaria y lacaza. En torno a 1263 se produjo su conversión, una auténtica conmoción que transformó por completo su vida y lo sumió en un estado de exaltación y entusiasmo religioso tan extremados que su esposa no dudó en nombrar ipso facto un administrador de su patrimonio, pues Ramon dejó de pertenecer para siempre al círculo de las personas comme il faut.

Entre la redacció de la Doctrina pueril i del Romanç d’Evast e Blaquerna, Ramon Llull dedicava al fill (i per extensió, al laic cristià) el Llibre d’intenció (vers 1276), un tractat monogràfic, relativament breu, sobre la teoria de les finalitats (o de la doble intenció), fonamental en tota la producció lul•liana. La primera intenció es refereix a la causa final o objectiu. La segona intenció són els mitjans per aconseguir aquest fi. En invertir-les o confondre-les, l’home actua lliurement contra l’ordre natural, diví, la qual cosa és l’origen del pecat. El Llibre d’intenció esdevé, així, una mena de manual d’ús específic per ordenar correctament les intencions. L’obra va ser àmpliament difosa a Mallorca, a Catalunya i a Castella, al llarg de tota l’Edat Mitjana. Com a conseqüència de l’auge entre els lectors medievals (mercaders, cavallers i clergues, especialment), actualment se’n conserven quinze còpies catalanes manuscrites (que daten dels segles XIV a XVIII) i setze còpies llatines (entre les quals la còpia més antiga de tota la tradició, la que va pertànyer a Pere de Llemotges, de vers 1289), a més de tenir constància d’una traducció al castellà del s. XV.
La present edició, a cura de Maria I. Ripoll Perelló (coordinadora de la Càtedra Ramon Llull de la Universitat de les Illes Balears), és la primera que té en compte tota la tradició manuscrita i impresa catalana, contrastada puntualment amb els manuscrits llatins de major autoritat.